L’Edadisme Financer

Al llarg dels anys exercint de planificador de patrimonis familiars he trobat una realitat que oblida les necessitats financeres de les persones més enllà de l’edat de jubilació. Els anomenats Senior. Dels molts objectius financers que pot tenir una persona al llarg de la seva vida, sembla com si el darrer i de més llarg termini fos estalviar per assegurar-se una bona jubilació als 65 anys aproximadament. Més enllà d’aquesta fita, ja no hi ha objectius, més que congelar el patrimoni per anar-ho gastant ja sigui en forma de rendes o en forma discrecional. A partir d’aquell moment sembla que només s’hagi de contemplar el curt termini, l’objectiu és cobrar aquesta renda el mes que ve o durant l’any en curs i ja es veurà més enllà. Total, es morirà aviat. Aquesta idea fa que el normal sigui aconsellar els sèniors a tenir el patrimoni aparcat en un compte corrent o invertit de manera molt conservadora sense possibilitat de superar el corc que suposen la inflació i els impostos.

Aquest pensament està, penso que erròniament, tan implantat socialment que tant la indústria i com la normativa que vetlla per la protecció de l’estalviador, acaben perjudicant enormement la salut financera d’aquests sèniors, dels seus familiars i de la societat. Detecte doncs un edatisme financer, que condemna a la pèrdua dels seus ingressos i del seu patrimoni. És aquest mateix edadisme que denuncia el meu amic el Dr. Manel Domínguez a la seva magnífica obra Sènior. La vida que no cessa (Ed Diëresis.2023)

M’explico. En finances, es considera curt termini a un període entre 0 i 3 anys, mig termini a un període entre 3 i 10 anys i més enllà dels 10 anys, parlem de llarg termini.

En principi, els assessors hem d’aconsellar que a un horitzó temporal més baix correspon un risc més baix de la inversió, entenent com a risc (segons dicta la norma) la probabilitat d’una pèrdua (oscil·lació) del capital en un termini d’un any. Per exemple, si la renda variable (mercat daccions) pot tenir una baixada històrica de preus del 10% o 15% en un any i la renda fixa (mercat de bons) la pot tenir dun 4% o 5%, la segona opció té menys risc que la primera.

Bé, això pot ser cert a curt termini, però si ens endinsem a mitjà o llarg termini la cosa funciona al revés ja que hi ha un altre factor que incideix en la pèrdua de capital i que s’anomena inflació. En terminis una mica més llargs, la renda variable pot conservar molt millor el valor real del capital que la renda fixa o la liquiditat. I si no, caldria preguntar-ho a totes aquelles persones que han tingut els seus diners invertits en renda fixa durant més de 10 anys. Tots han perdut capital. En canvi, la renda variable ha pogut arribar a duplicar-ho.

I és que quan es parla de risc a les inversions, hi ha dos conceptes que cal tenir clars:

1.- És erroni i financerament perjudicial assignar un perfil de risc a la persona (encara que això és el que ens obliga la norma als assessors financers). Un diu que té un perfil conservador, un altre equilibrat i un altre que és dinàmic, més arriscat. El perfil de risc s’ha d’assignar més aviat a l’horitzó temporal de l’objectiu que volem. És a dir, si vull invertir per capitalitzar els meus diners fins a l’any que ve perquè el meu objectiu és comprar-me un cotxe, hauré de considerar un perfil de risc molt baix i invertir en actius del mercat monetari (lletres del tresor o similars) amb venciment menor a l’any o deixar-lo en un compte corrent perdent com a màxim i com a mínim aquest 2% o 3% (inflació). Però si el meu objectiu és tenir un capital més gran dins de 10, 20 o 30 anys, la inversió anterior serà molt arriscada ja que no conservaré el valor real del meu capital. Seria desastrosa, ja que, per exemple, 15 anys, es perdrà el 50% del seu valor.

2.- El risc de pèrdua està en qualsevol lloc, en el compte corrent per la inflació, perquè me la poden esqueixar, embargar, robar-me la targeta, etc, en un dipòsit garantit a termini perquè el banc pot fer fallida i si l’entitat és molt gran el Fons de Garantia de Dipòsits no podrà pagar-nos a tots els dipositants d’aquest banc, en una o unes poques desaparèixer del mapa (Enron, Lehman Brothers, Banco Popular, etc), en un pis per llogar perquè per culpa de l’Ajuntament, del barri que es torna tòxic, l’inquilí que deixa de pagar o ho destrossa tot o apareix un veí de l’escala indesitjable, ja ningú no ho vol llogar ni comprar. Qualsevol inversió pot fallar, fins i tot els segells.

L’única cosa que no té risc és el “Tot”. És a dir, tot no pot fallar tret que el Món s’acabi i llavors els diners tampoc importaran perdre’ls. Per això quan més repartim la inversió menor risc correm. És l’arxiconeguda diversificació que ningú no acaba d’aplicar adequadament. Les persones amb enormes patrimonis poden diversificar a qualsevol mercat (financer o immobiliari). Per a patrimonis més normals, l’únic mercat que permeti diversificar mundialment és el financer, tant en renda fixa com a variable. No poden tenir immobles de tota mena ia tot el món, però sí que poden tenir participacions d’acord amb el seu patrimoni d’enormes fons d’inversió globals. No ha passat mai que la renda variable mundial hagi fet fallida perquè és un reflex del progrés mundial i l’expressió “retorn mundial” encara no s’ha encunyat, simplement perquè no existeix.

Un cop aclarida la fal·làcia del risc i entenent que aquest únicament depèn de l’horitzó temporal i la diversificació, tornem al problema de les persones sènior.

Per què cal oblidar el llarg termini i els seus enormes beneficis a partir dels 65 anys? Qui ha dit que a aquesta edat ja no es tenen objectius a més de 10 anys? Ja només els queda esperar la mort any a any (curt termini), en situació cada vegada més precària, fins a assolir la misèria? Això és edadisme financer.

Avui dia ia la nostra societat, als 65 anys és més probable arribar a viure més de 10 anys que morir abans. De fet, l’esperança mitjana de vida ja és en 20 anys després de la jubilació i amb probabilitats perilloses i alarmants d’arribar als 30 o més.

Per tant, a l’hora de gestionar les finances, els sèniors també han de contemplar el llarg termini. El risc de no fer-ho és molt elevat. És obvi.

Posaré un exemple que em trobo freqüentment en persones que comencen la vida de jubilat i en lloc de cobrar el salari passaran a cobrar una pensió menor i em demanen que els estudiï com poden compensar aquest Gap gràcies a l’estalvi acumulat.

Quan els plantejo si volen conservar o no el patrimoni, tots em diuen sempre que els agradaria deixar alguna cosa als seus hereus o simplement preferirien conservar-lo totalment o parcialment per si de cas ho necessiten. Aleshores els calculo un pla de rendes netes perpètues creixents (descomptats impostos i inflació) i els determino la quantitat màxima a percebre mensualment sense menjar-se els seus estalvis en pocs anys. Perquè no cometin un error de càlcul i els toqui demanar diners als seus fills abans que ja no ho necessitin.

Clarament el seu horitzó temporal és de llarg termini ja que esperen anar cobrant aquestes rendes de manera perpètua i ningú m’ha sabut dir exactament quin any ja no les necessitaran.

Però com que també tenen un objectiu a curt termini, anar cobrant les seves rendes cada mes, els plantejo la següent solució.

Us proposo mantenir o crear una cartera diversificada mundialment mitjançant fons inversió de gran capitalització amb bon i llarg historial que inverteixen en renda variable global (tot el planeta i tots els sectors). Aquesta CARTERA MOTRIU serà la que generi la rendibilitat neta capaç de mantenir el valor del patrimoni a llarg termini.

Però per assegurar la tranquil·litat del curt termini els plantejo posar la quantitat equivalent a un o dos anys de rendes en un fons molt conservador (FONS DE RENDES) que inverteixi diversificadament al mercat monetari (lletres) o renda fixa de curt termini.

Des d’aquest fons conservador s’automatitza un reemborsament periòdic mensual al compte corrent per valor de la renda neta calculada com a sostenible a llarg termini.

Un cop a l’any o fins i tot abans si hi ha bones plusvàlues, es van fent els traspassos des de la cartera motriu cap al fons de rendes.

D’aquesta manera s’aconsegueixen rendes millors, durant més temps o fins i tot a perpetuïtat amb més conservació del patrimoni que sense contemplar la capitalització a llarg termini o lliurant a perpetuïtat el patrimoni a una asseguradora mitjançant la contractació d’un pla de rendes vitalícies hiperconservador. Un altre avantatge, és que es manté la propietat i disponibilitat del capital ja que els fons d’inversió són propietat del partícip i reemborsables totalment o parcialment en pocs dies si es necessiten els diners, que mai se sap.

Per il·lustrar-ho poso aquí tres exemples: