En aquesta conferència, que vaig oferir a un grup seleccionat d’emprenedors i representants d’organitzacions empresarials i socials al «Círculo Ecuestre», vaig proposar les eines per a assolir la independència financera de l’empresa.
I és que, com ja he comentat alguna vegada, el principal factor de tancament de les empreses catalanes i espanyoles és la falta de liquiditat. Fins i tot quan el cicle ens és favorable, les empreses funcionen al límit de la liquiditat. L’empresari no pensa quasi mai a crear sistemàticament un fons de recursos propis per a quan vinguin els temps difícils.
En aquest marc històric de Barcelona, vaig explicar com la constitució gradual d’unes reserves que ens permetin mantenir el Fons de Maniobra sempre en positiu ha de ser un objectiu estratègic per a qualsevol empresa que disposi d’un projecte a mitjà i llarg termini.
Aquesta filosofia és molt diferent de la que ens han ensenyat als Màsters de Direcció i Administració d’Empreses, a on l’endeutament havia de formar part del Pla Financer, quasi com una eina estratègica, en el curt, mitjà i llarg termini. Doncs bé, deute és igual a risc. Per tant, l’apalancament ha de ser tàctic, mai estratègic. L’estratègia ha de ser el assolir el màxim grau d’autonomia financera.
Sacrificar creixement ràpid i a curt termini a canvi de reforçar la solvència de l’empresa ens farà arribar més lluny i, per tant, créixer més. Només amb aquesta visió aconseguirem de mica en mica, un teixit empresarial potent, consistent i a prova de cicles.